Post Image

Quan l’hivern no era un lent presagi etern, l’abric l’estrenàvem el primer de novembre. La iaia ens agrupava al cementeri. I amb el primer fred, el calfred: edificàvem sobre la memòria dels absents, als qui visitàvem en silenci, en un recorregut de sospirs apagats, tot el sentit de la nostra existència. Tants anys després, hui el fred és un hivern llarg en el que sols resta indemne el recer del record.

La iaia ens mostrava el camí del cementeri. I la meua àvia, en silenci, amb el tacte de les seues mans que suplien els ulls cecs, encenia espelmes la nit d’ànimes amb què atiar la penombra de la llum a la cuina de casa. Jo li preguntava a la meua àvia el per què d’aquelles llums que romanien enceses tota la nit, vigilant-nos la son i el pas. I ella em responia que la llum guiava el camí de les ànimes la nit en què el record de casa era el trànsit per la memòria que ens havien deixat òrfena d’absències.

Aquelles devocions litúrgiques, cícliques i ja oblidades, fidels al calendari, em recorden en este dia esplèndid el dia de Tots Sants que obríem l’abric del món a recer del fred. I tot i això l’hivern, més despietat i inclement, ja no és l’estació puntual que acompanyava la llum de les espelmes, sinó el silenci fosc, despietat, que abriga este temps d’incerteses, absències i de les urpes d’una malaltia que ens commou i ens fa trontollar a cada instant. Per això cerquem, com la llum de la cuina de l’àvia, un abric protector que, amb les abraçades de què ens han privat, ens pose a esguard de la sotsobra que ens tenta.

Twitter

Instagram

Facebook