Discurs inaugural de la 41 edició de la Universitat d'Estiu de Gandia, 15 de juliol de 2024.

Molt bona vesprada,

Va ser Faulkner, en paraules de Javier Marías, qui va afirmar que quan encens un misto en meitat d’un bosc obscur no és per a enlluernar-te, sinó per vore quanta més obscuritat hi ha al voltant. És en essència, afirmava, el que fa la literatura. La missió de la literatura era, en les seues paraules, no donar respostes, ni tan sols dilucidar res, sinó explorar les immenses àrees de penombra, i mostrar-les millor.

Recorde les paraules de Marías, atribuïdes a Faulkner, per recordar la viva literatura de Manuel Vicent, i com l’horitzó mediterrani, la llum inacabable de la nostra terra, és un paisatge identificable, d’eternitat i d’inconfusible memòria, gràcies a la literatura, a les paraules i al compromís cívic de Manuel Vicent, qui hui ens acompanya. Perquè, com deia Paco Cerdà en una entrevista recent al propi Manuel Vicent, en el suplement ‘Babelia’ del diari El País, Vicent fa dècades que, amb la seua prosa inabastable, dona una llum extraordinària a les coses més ordinàries.

Una llum extraordinària.

Partirem d’eixe pretext per fer menció de la llum extraordinària dels 525 anys d’Universitat de València, aprovada pel Consell General de València un 14 d’agost de 1498. La idea primigènia, però, partí del rei Jaume I, qui va voler fundar un Estudi General en la capital del regne recent conquerit, i l’intent del qual quedaria reduït a una escola municipal que, no sense moltes dificultats, es fusionaria després amb la catedralícia.

Els documents fundacionals de les institucions docents amb facultat legal per a atorgar graus acadèmics duien la signatura del papa o del rei. Este requisit formal el compliria també l’Estudi General de València, encara que el seu naixement fora iniciativa municipal, com és el cas de la Universitat d’Estiu de Gandia, que ens reuneix hui en la seua 41 edició. Amb l’aposta il·lustrada naixia la seua pròpia crítica.

Esta relació implacable entre l’aposta emancipadora de la cultura i la crítica dels seus perills és la que necessitem actualitzar hui. Perquè davant del caos actual, reclamem més coneixements i més educació com a salvadors. Sabem molt i podem poc.

Pot una institució, que renova la seua promesa del saber davant el projecte col·lectiu que és una ciutat com Gandia, respondre als reptes del present –canvi climàtic, migracions massives, desigualtats, incertesa, amenaça a la democràcia—i seguir formant futur? Sí, si noves formes d’aprendre responen a un món canviant.

Sí, si és capaç de formar una ciutadania crítica i socialment responsable.

Sí, si s’obri a la societat.

Sí, si posa la tecnologia al servei de l’humanisme.

Sí, si fomenta l’aprenentatge de les relacions humanes, de les aptituds socials i de l’empatia, de la intel·ligència emocional. Sí, si forma persones capaces de debatre, crear, innovar, ser flexibles, treballar en equip. Capaces de llegir críticament i pensar en llibertat front a bulos, mentides i realitats paral·leles.

Cal pensar com podem socialitzar la producció de coneixement, obrir el treball a la investigació, fer-lo descendir a pràctiques socials concretes, i exposar-lo a mirades i metodologies imprevistes. Perquè cinc segles d’Universitat pública són molt i no son res, si el que ens juguem és la formació de persones lliures i amb pensament crític. Eixe temps formatiu és el que importa. Perquè temps és el que ens passa mentre passen els anys.

Com diu Rafael Narbona, “la intoxicació mediàtica i el menyspreu a la cultura ens han dut a este escenari distòpic”. La major certesa és la formació en un futur que construir combatent per la dignitat del destí comú de la humanitat. Desconfiant de la cultura que no vaja de la mà de la crítica i de l’autocrítica.

El sentit d’aprendre és poder dir no al catastrofisme mentre, des de molts llocs, refem els fils del temps i del món. Eixos llocs són la seguretat de la universitat pública, i la certesa de les ciutats. I eixe deure col·lectiu és dels sabers i de les institucions. També dels Ajuntaments, que som les institucions més properes als ciutadans. Que dirigim la promesa renovada que, en el temps, és una ciutat.

Manuel Vicent ha retratat les ciutats, la societat, les seues mirades i costums, com ningú. Amb una llum extraordinària sobre el que pot semblar ordinari. Des de les seues tres grans virtuts, l’observació, l’estil i la saviesa, Vicent ha retratat el nostre paisatge i els nostres delers com a mestre de la vida i escriptor inoblidable. “Perquè sempre creem el que perdem”, diu Vicent.

Des d’una postura cívica compromesa, i una relació amb el Mediterrani prolífica –que denota la seua passió per la mediterrània i per la mar i les muntanyes, que han nodrit la seua obra, i la seua relació amb la ciutat germana de Dénia, amb tants lligams econòmics i socials amb nosaltres—ha adoptat una mirada lúcida mitjançant les novel·les o el costum de les seues columnes al diari El País.

Com a periodista, estudis que compartim, ha dignificat la professió. Enfront dels retrets o les estupideses que alimenten el soroll mediàtic, ell és un exemple de respecte, de convivència i d’honradesa amb l’ofici.

Reivindica, com jo, el valor de la moderació, “com la conquesta més ardua de l’esperit i, a la vegada, l’arma més cartera per als adversaris”. I exposa, amb la seua postura militant de l’honestedat i el compromís amb la seua societat, que la ficció literària no expressa altra veritat que la dels desitjos humans.

I per això la seua obra està plena de desitjos compartits, d’experiències vitals, d’idees per a un espai propici per al desenvolupament del pensament lliure i crític.

En temps de desencontres, on ens falta conversa i ens sobren excessos verbals, hem de rehabilitat la paraula en el seu valor integral. Amb la paraula es fa música, pintura, però sobretot es parla, com deia Antonio Machado. Com fa Manuel Vicent. Com reivindica esta Universitat d’Estiu, cada edició.

Lluitem per eixe futur compartit, defensem una Universita toberta i de tots. Perquè construir futur des del coneixement, seguir apostant per la promesa renovada per a una societat que és una ciutat, és la garantia de seguir sent humans. De seguir, malgrat tot, vivint junts. Convivint.

Reivindiquem, contra totes les foscors, la convivència i els sabers com els valors sagrats d’avançar junts.

Moltes gràcies,