Article publicat en el diari Levante, el 7 d'abril de 2026

Havia arribat l’hivern a la Drova. Em rebia un plugim suau i esperava, com tantes altres vesprades, que Pep m’obrira la porta de sa casa. Havia acudit amb els nous poemes que m’havia demanat i, com solia, me’ls revisaria, i parlaríem d’un temps d’ombres semblant al cel gris que presagiava un hivern feréstec. Revisaria les notes, i ompliria de delers i de paisatges un costum de conversa que, sense moure’s del seu estudi, amb vistes al Cingle Verd, recorreria els paisatges i les estances de la seua literatura. Tant com dir les estances i els paisatges de la seua vida. Les seues vivències hi eren omplertes d’una enlluernadora llum de certeses: el costum dels pobles, l’estima a la terra, l’àncora de Beniopa i de Gandia, la permanent evocació del temps perdut, que en ell era el futur trobat. Tenia tantes esperances com certeses. I, malgrat les ombres del dia i del temps, també l’esperit de combatre els desencisos i els extrems, que de tot això parlàrem.

Ja no va poder, però, subratllar i escriure sobre els versos que li duia, com havia fet amb alguns dels seus poemaris. Li ho impedia la vista, esgotada i ressentida. Es lamentava de no vore bé les lectures ni les pantalles. I el seu ofici, em repetia, la seua vida, havia estat llegir. I narrar. Si es canta el que es perd, Pep cantava i narrava tot el que els guanys de la vida li havien deparat. Cantava el que havia guanyat per als altres: els paisatges, els costums, la terra. “No la toqueu si no és per a estimar-la”. I ell les estimava, la literatura i la terra, la vida i els bons costums, amb la mateixa generositat amb què ens obria sa casa.

En vesprades enlluernadores com aquella, tot i els grisos del cel, n’havíem parlat, de la literatura i del viure, mentre reescrivíem els dies que havien de vindre. Perquè això era per a ell la vida, com arrapar les lletres: tenir a mà un nou inici. L’encís d’un vell i renovat entusiasme. Pep parlava del seu nou llibre –al voltant de Galceran de Borja, que tantes hores d’investigació li havia dut—però combinava l’entusiasme del nou projecte amb un cert negui. Tenia una mala i proverbial salut de ferro que el feia inconstant en els delers, però encisador en els costums i les rutines, de forma que sempre tenia lectures a mà, i esborranys de llibres i viatges pendents. Mirava la vida amb el renovat costum antic dels entusiasmes. Compartia els amors i els plaers. Estimava envoltar-se de bones converses al voltant d’una taula, sempre de cuina tradicional –quin arròs amb tonyina, allà, al Parpalló de la Drova--. Cuinava arrossos i paella com ningú. Creia en la litúrgia de la sobretaula i en la vigília dels ritus que la paciència i el temps de cuinar-ne els arrossos requereixen. Estimava viure. Volia amb bogeria: la seua Drova, el llogaret de sa casa, la terra a la que pertanyia i que lloava. Escrivia amb l’encís dels novençans. Com en els seus versos: “Més val celebrar el goig, sempre fugaç, que no plànyer els plaers, ai!, perduts. Tot és efímer, tot: delers i dolors”.

El seu dictat precís era també el seu manament: ser conscient de com d’efímera era la vida, i haver-la viscut amb la serenor enfervorida de la passió. Creia, com Sant Francesc de Borja –un dels seus Borja— al vore el rostre de l’emperadriu morta Isabel de Portugal, en la venjança del temps, i en com els anys deformaven l’esquelet i acabaven amb la bellesa dels plaers. Tenia una forta i roïna salut de ferro. I moltes ganes d’escriure noves aventures, de reescriure els viatges a Grècia o a Nàpols i Sicília que havien merescut reedicions darreres i publicacions dels seus articles als diaris. Sentia goig pel seu projecte borgià atrevit i agosarat. Volia descobrir-ne noves coses al voltant del poeta frare Francesc Miret, a qui admiràvem els dos. Miret corria, com ell, les valls verdes de la Marxuquera. S’asseia a la vora del camí de Cotalba per narrar amb els versos els capítols més bonics d’un encís compartit que ell va fer, per manament de l’amor, amb Marifé, la mestra, i el proverbial caràcter d’un amor de torrent i de trobada. Com han de ser els amors i volers d’una vida plena, com la seua. Com la dels dos, mà a mà. Ja no podrem recórrer més Nàpols i Sicília o Creta o Grècia sense eixir-ne de l’estudi de sa casa, una vesprada grisa a les acaballes de novembre.

Ja no podrem tastar un arròs com els que cuinava sa mare sense la referència al passat d’un poble de collidors, agrícola, descrivint les desventures del fraret que escrivia versos. Ja no hi haurà mails creuats, lectures travades, projectes compartits per al seu llegat com el que la ciutat li devia i que continuaven la donació de la seua obra, amb la que posàrem el seu nom a la biblioteca de Beniopa. Ja no hi haurà Piera Party amb els amics poetes. Ja no hi haurà presentacions de llibres ni lectures a diverses mans amigues. Ja mai més res. Espere que sí aniversaris, i el reconeixement públic i cívic del llegat, que havíem encetat. Perquè la mort té les urpes de la mateixa certesa amb què agafà de la mà la vida: dissimulava el dolor des de l’alegria i caminava amb la dolçor dels valents que veien en cada ombra un presagi de llum que podia ser narrada. Així era ell, i així va viure amb la generositat dels qui ens podíem considerar estimats pel seu afecte. Si hi ha un cel que toca el seu Cingle Verd, proper a la Drova, segur que ja té cançons de Battiato, o el ‘Volare’ de Modugno, o de Carosone, que sonen mentre cuina paella per a molts. I, encara que ja no hi haurà més versos ni més llibres, en la seua nova Ítaca, a la que arribarà amb algun cigarret d’amagat, la música italiana es combinarà amb àpats d’un arròs de casa al que li seguirà una llarga tertúlia sobre el paisatge del món, que hui és encara pitjor i més orfe. Vorem de seguit el cel, i la immensitat ens semblarà tan infausta que de seguida sabrem que caldrà continuar camins fent eterns els seus versos i paràgrafs. Perquè algú que cantava el que es guanya com ho feia Pep Piera solament pot ser etern i immortal. I el primer d’entre nosaltres, com a predilecte. Havíem quedat en dinar prompte, i parlar de nous llibres i encanteris. Com ell sempre havia fet. Ho farem, segurament, alguna vegada, en un somni. I haurà de ser des dels camins separats que el destí ha imposat, fent injust que s’apaguen veus com la de Pep, i ingrat que es detinguen versos esplèndids com el del seu món, generosament obert a l’encís de la llum dels viatges. Que tant tenien per narrar. Quedàrem per a dinar i caminar després, per separat, el viatge. Ara haurà de ser des del seu nou cel, amb la llum primigènia, incandescent, dels seus versos immortals. Així siga, estimat Pep.