Post Image

Gràcies, Sra. Alcaldessa. Senyor Portaveu, senyors regidors del Partit Popular: governar és més difícil del que ens fa creure l’oposició, siga esta quina siga. Consisteix en ser valent, en prendre una decisió que ens enfortix i en deixar de costat el que ens debilita. Estem, senyors del PP, per tal de solucionar els problemes que afecten a la societat amb els mitjans de què disposem. No ens correspon l’enfrontament partidari ni la confrontació capaç de dividir la societat. I no podem entendre la realitat ni el país des d’una uniformitat que no sap dialogar ni un poder, sempre de part, que no sap escoltar.

No estem per a alimentar la bronca ni per a generar nous problemes. I tanmateix, una de les bases del problema català, i també una de les raons que explica el creixement exponencial dels independentistes en els seus anys de Govern, i els darrers deu anys a Espanya, va estar la recollida de firmes, de mesa en mesa petitòria, en contra de l’Estatut de Catalunya, quan no la inacció. Fer res en política és fer mal, i res és el que varen fer quan, amb Rajoy de President, els independentistes varen ser capaços d’amagar i col•locar urnes de tupperware, de fer dos referèndums, de proclamar una Declaració Unilateral d’Independència, i van deixar que es fugara el mateix Puigdemont sense respondre per les seues accions il•legals en la fracassada via unilateral d’independència. I què va fer el Partit Socialista en eixe moment? Donar-los suport, al Govern del PP.

Si hem arribat fins ací ha estat, decisivament, per la seua inacció i per la seua Espanya unívoca contra Catalunya, fàbrica d’independentistes i de generacions d’espanyols que senten que l’Espanya que fem i construïm cada dia no els pertany i els és aliena. Els tribunals, senyors regidors del Partit Popular, no tenen per què abordar en les seues resolucions aspectes aliens a la justícia o l’equitat, i deixen fora de les seues consideracions aspectes d’utilitat pública, de convivència social, propis de la política, i de l’exercici de gràcia que suposa que un Govern puga indultar. Indult no és absolució, perquè eixa valoració, ja ho sap vostè, correspon als tribunals. Els presos han complert la major part de les condemnes, i han pagat amb la presó la il•legal construcció d’una vita unilateral per a la independència que vulnerava l’esperit de convivència, de decidir junts, i els principis constitucionals de sobirania nacional.

Però el problema no és judicial, sinó polític; i és la política qui, per primera vegada i com a primera causa de l’errada fonamental, en no haver exercit mai cap paper, ha d’exercir ara la seua funció. La tasca és de gestió de la convivència, d’entrar a fons en les perspectives i solucions a un conflicte com el territorial amb Catalunya, i s’ha de fer amb esperit crític, pedagogia, i afany de construcció. Les solucions, a més, no s’imposen, sinó que s’han de negociar. I en eixe diàleg necessari, per a superar tots els conflictes i els problemes de convivència en una democràcia, els indults són un imprescindible punt de partida. És cert que els independentistes no volgueren dialogar per a no haver arribat a este punt en el conflicte català. No és menys cert que el Govern d’Espanya tampoc ho va intentar. I clar que un indult no ha de ser arbitrari, sinó motivat, i cal que estiga subjecte a la valoració i la crítica política. I si els partits independentistes ho tornaren a fer, si perseveraren en una unilateralitat que és il•legal, l’Estat ha demostrat la fortalesa per a no tornar a permetre-ho. Però la resposta no pot ser, una altra vegada, la recollida de signatures (cada volta menys), la recerca de fervents oposicions socials en contra de la mesura (cada volta menys, quan organitzacions com la CEOE, el Consell d’Europa o el Cercle d’Economia de Catalunya els han valorat, per poder “normalitzar” la situació) o fins i tot el qüestionament de la legitimitat del Govern o dels principis constitucionals que tant diuen defensar amb les seues firmes i els seus colps de pit.

Perquè el Govern està legitimat per la Constitució i per la llei per a poder indultar. I més que això, analitzant amb saviesa i amb repòs també la possible reversibilitat en cas de reincidència, ha de fer-ho. Ha de poder millorar el marc de convivència per tal que acabe el problema territorial, que és una forma de que acaben els problemes de convivència entre Catalunya i la resta d’Espanya, però és també posar fi a un problema econòmic i social que se’n deriva de la inestabilitat política i de la inseguretat jurídica. És més: la democràcia ha de tindre algun instrument en el que l’Executiu tinga cert marge de mesures de perdó, i poder així ampliar i servir a la utilitat pública. Ho tenen tots els països. Ni el Tribunal Suprem ni cap altre tribunal ni tenen per què conèixer les conseqüències polítiques d’una sentència, ni el seu impacte en la convivència o en la política. I sempre que s’han pres mesures així ha hagut una millora en la convivència.

És natural eixa potestat del Govern; és lògica la voluntat de solucionar problemes. Perquè ser patriota és voler involucrar-se en la solució dels grans problemes del teu país. El diàleg és ingrat i difícil, i més complicat d’entendre i de practicar amb una dreta deslleial, bronca, llibertària, bel•licosa, poc patriota que sempre creu en el conflicte, la divisió partidista i la bronca per fer que guanye una visió d’Espanya on sols caben els qui pensen com ells. En el seu deliri no els importa anar contra els principis constitucionals que diuen defendre, contribuint a eixamplar els número de republicans, com abans els número d’independentistes, en assolir una monarquia menuda i de part. La seua líder a Madrid, Díaz Ayuso, inaugurant el trumpisme dretà poc patriota però molt llibertari, ha qüestionat el paper arbitral i la funció neutral del Rei que li atorga la Constitució, en la seua sanció de les Lleis o Reials Decrets. Amb el qüestionament del paper del Rei, que transgredix un nou límit en la seua voluntat de seguir transgredint-ne per a què caiga el Govern, sense saber que qui se la juga i pot caure és l’Espanya a la que tant diuen voler. Els té igual el Rei, i fins i tot la Constitució, o que ens seguim enfrontant entre nosaltres, si amb això resolen que el poder, sempre que no els pertany, és il•legítim.

Com va a ser okupa de Moncloa qui té un mandat parlamentari i dels espanyols per desenvolupar quatre anys d’accions legislatives? Preferixen acàs els milers d’indults a condemnats per corrupció en els Consells de Ministres d’Aznar: 5.956, a una mitjana de dos al dia? Eren eixos patriòtics i estos no? Ser contrari als preceptes de les lleis no és ser de “la libertad”, que és el que defensem nosaltres tots els dies, fent que la convivència entre les gents siga millor, que els drets de les persones permeten la consecució dels majors anhels i de les empreses col•lectives més dignes; sinó que és ser llibertari. És a dir, contrari a les lleis. O siga, anticonstitucional. Fins i tot en el seu partit li ho estan dient; cal llegir ‘El Mundo’ d’ahir: “Sectores del PP piden a Casado aflojar con los indultos”...

Eixa és l’actitud amb què afronten un moment trascendent, que, com tots els moments valents, serà recordat generacions després com el punt de partida a la solució d’un problema territorial i a una irreversible millora de la convivència. I a cadascun de nosaltres se’ns recordarà per la seua actitud front al problema que marcà el rumb de la solució per a generacions d’espanyols. Vostès, que estos dies van pels països d’Europa, i votant amb partits d’Europa, per a què no arriben ací els diners dels fons europeus, els molt patriotes, ara tenen en els indults la seua nova oportunitat, perquè creuen que la història és cíclica, per al “gobierno ilegítimo y okupa” i “govern venut als independentistes”. Però voler a Espanya és voler-la unida, i per això diversa, capaç de conviure junta, capaç de perdonar si amb la gràcia va també la pedagogia que ens permeta entendre que no es pot repetir un moviment igual que trenque amb el que junts assolírem en la Constitució del 78. Voler a Espanya és voler-la unida. Forta. Tenaç. Sense conflictes.

I per això la nostra actitud serà la correcta, en el costat correcte de la història: ressituar el diàleg, iniciar una nova i millor convivència. Ser patriota és agafar el problema d’arrel, i solucionar-lo, i esta dreta no és patriota, senyors regidors del PP. Esta acció és un dels ressorts de la Constitució que diuen defensar. No un punt d’arribada, sinó de partida. Però vostès no volen anar enlloc. Uns contra els altres, sempre. Deia un filòsof que a totes les persones que intenten construir ponts entre les postures més extremes se’ls qualifica de traïdors. Tant de bo es veja l’avanç per a Espanya, en este trascendent moment social i econòmic, que serà conviure i decidir junts, construir un nou projecte de país compartit, i deixar de decidir des d’una opció de part què ha de ser Catalunya i Espanya. Llàstima que siga, com sempre en la història, contra una dreta menuda, poc valenta i poc patriota, i sempre enfadada. Gràcies,

Twitter

Instagram

Facebook