Post Image

En l’aniversari de Gente de la Safor

Era només un estudiant de secundària amb molt poques coses clares. Que volia ser periodista n’era, si de cas, la més destacada i la més transcendent, quan encara no havia arribat la pubertat. M’ho llegia tot. Deformació professional, però també una inquieta i inabastable curiositat per conèixer el que m’envoltava. Per saber-ne, sobretot dels mons que no em pertanyien. Puntualment, cada divendres, Maribel em servia el periòdic del dia. I amb ell, un exemplar del Gente. Potser ja m’havia reservat els especials de Falles, Fira i Festes o Setmana Santa: perquè la meua inabastable fam de coneixences em duia a explorar cadascuna de les entrevistes, peus de foto o cròniques que farcien els dies grans de la ciutat. Els veia sense vore’ls: amb l’exhaustivitat i exactitud amb què l’equip de Marta Sambrizzi les preparava per als qui, fora de la primera línia, volíem saber com s’escrivien les notícies i quins secrets guaitaven les cròniques per als ansiosos lectors puntuals.

La meua cita amb Gente fou inajornable i metòdica, cada divendres, on Maribel ja servia la comanda sense preguntar-ne. Potser també feia acopi del Tepé, perquè em fascinava alhora la mecànica de la televisió i la manera com preparava, en un embolcall sumptuós, la mateixa roda del temps que a la premsa escrita assaboríem més lentament, més reposadament. Potser per això Gente era –encara ho és—un refugi de la vida atenta, una petita finestra a les històries dels altres, que és potser l’única vocació intacta de l’ofici de periodista.

Gente contà com ningú els avatars polítics de la ciutat, abans que la nostra tasca esdevinguera la notícia mateix que llegíem a casa. Contà les festivitats, els luctuosos successos, les cròniques i les històries que marcaren la pell del poble i l’ànima de la ciutat. Però també els premis fallers, els Divendres Sant o els oficis de la setmana de la Passió, i fins i tot l’enrenou dels casals, que puntualment visitaven i fotografiaven per a cada especial faller. Gente arribà amb l’escletxa de debò que fou el periodisme local i comarcal en la llarga ombra del periodisme en llibertat, fet ben a prop de nosaltres, i a prop del pols i el bategar que la vida té en les ciutats com la nostra. Està bé recordar-ho, i saber-ho commemorar, en els temps on sembla que cap interrogant té una certesa que puga anar acompanyada de la commemoració de la vida. Les seues absències a ma casa s’ompliren amb les cròniques, els versos i les lletres. I està bé recordar que, amb el Gente al quiosc, sempre era divendres un dia de l’alegria, ara que amb una pandèmia ens han dit que a totes les guerres sempre era dilluns

Twitter

Instagram

Facebook