Discurs de l'acte d'entrega dels Premis Literaris Ciutat de Gandia, el 22 de novembre de 2024.

Bona vesprada.

“Vench diluvi en la ciutat de València, e vingué lo riu tan gros que derrocà los ponts e prop de mil cases e moriren prop de 400 persones”. Amb estes sentides paraules resumia el rei Pere el Cerimoniós la primera gran riuada documentada que assolà, en 1358, València. Eixe dolor del rei –que era el dolor de tot un poble– el podem entendre, sentir i compartir nosaltres ara amb la DANA. Hui celebrem els Premis Literaris amb un record a les víctimes d’una terrible tragèdia que ens ha sumit en la tristesa, la preocupació i la incertesa. És natural. És comprensible. És humà.

Tanmateix, hi ha una lliçó que ens deixa la història. Pere IV el Cerimoniós no imaginava, quan planyia la devastadora inundació, que la capacitat del poble valencià per superar adversitats ens impulsaria –anys després d’esta riuada– cap al nostre flamant Segle d’Or de les lletres valencianes, on Gandia és una ciutat de referència obligada. No cal dir que Gandia és la ciutat dels nostres Clàssics: Ausiàs March, Joanot Martorell i Joan Roís de Corella.

De la desolació absoluta a l’esplendor màxima. Eixe va ser el camí que recorregueren els nostres avantpassats. La història, com deien els Clàssics, és mestra de la vida. La història ens ensenya que cada volta que els valencians hem caigut, ens hem alçat. Ens hem alçat després de riuades i barrancades; després de guerres i d’epidèmies; després de dictadures i de crisis. Amb patiment i molt d’esforç, és cert; però sempre ens hem alçat. I per això seguim ací, junts i forts.

No ho oblidem: una ciutat que llig és una ciutat més forta. I, Gandia, capital de les lletres valencianes, hui és una ciutat que llig; hui és una ciutat forta. Gandia és hui una ciutat forta, tolerant i culta. No oblidem que la literatura és la més alta expressió de la cultura. I la cultura també està en la base de la solidaritat, del respecte i de la convivència. I la convivència ens acosta als altres per a empatitzar i arribar a acords. Açò és precisament el que urgix en este moment. Posar-nos en la pell dels altres; ajudar-nos els uns als altres.

Ara, amb una DANA que ho ha capgirat tot –també malauradament la cultura– és més important que mai escriure, llegir, parlar, raonar... Necessitem les veus de la literatura per tal de reflexionar i per a tindre perspectiva. Necessitem eixa mirada que sempre ens aporten les lletres perquè contribuïsquen a una societat més solidària i més cohesionada. A Gandia es llig més, es xafen més biblioteques i es presten més llibres que en totes les altres ciutats de la nostra grandària. Un fet que ha format a generacions senceres com la meua.

Personalment, soc fill d’un model de consens que va permetre que, a curta edat, poguera ser usuari de la Biblioteca Infantil –llavors en el Parc de l’Estació–, i devorar la vida i les històries dels llibres, però també la vida de les biblioteques. Els gandians gaudim d’una esplèndida xarxa de biblioteques que hui és orgull de ciutat. Que batega amb la nostra Tardor Literària –una fita de ciutat i d’èxit amb sis setmanes plenes d’activitats i amb una excel·lent programació–.

A la nostra ciutat bateguen en ella els magnífics professionals de Biblioteques Gandia, la vida dels llibres i la vida que bull en cadascuna d’elles. Per això, ara, ens correspon projectar al futur una xarxa de biblioteques que continue cosint barris, que pal·lie la fractura de la bretxa digital o que combata la soledat de la gent gran, i les malalties mentals del temps líquid que vivim.

Amigues i amics, tot i les circumstàncies que estem vivint, permeteu-me felicitar els guardonats amb els Premis Literaris Ciutat de Gandia d’enguany. Enhorabona, Salvador Ortells, premi Ausiàs March de Poesia; Helena Rufat, premi Joanot Martorell de Narrativa, i Teresa Pascual, premi Joan Roís de Corella a la Trajectòria Literària. Gràcies per enriquir el nostre certamen amb la vostra especial aportació, i gràcies per contribuir a enfortir la nostra cultura i la nostra llengua. A tots vos unix la passió i la curiositat infinita per les lletres.

I, amb el vostre permís, voldria dedicar-li unes paraules a la gandiana Teresa Pasqual. Fa anys que admire la seua poesia, concebuda des d’una profunda reflexió basada en la contemplació rigorosa. La seua escriptura aconseguix fixar la poesia i els lectors en el món i en el lloc exactes que li toquen a cadascú en l’experiència de la vida, que és un lloc molt menut. Teresa escriu una poesia molt fonda, que planteja coses molt serioses, que fa pensar i passar bones estones. I el seu mèrit és que ho fa des dels antípodes de la grandiloqüència, amb discreció i senzillesa. Per tant, tot un merescut reconeixement a una dona d’una sensibilitat única, amb un compromís per la poesia, la cultura i la nostra ciutat incommensurable.

Som afortunats a Gandia per mantenir vives les veus literàries des dels Clàssics fins als contemporanis com Teresa Pascual, per creure en el poder de la paraula i el text. Montserrat Roig afirmaria ara: “Creiem que la vida ens duu a la literatura i, al capdavall, descobrim que és a l’inrevés”. És la literatura la que ens duu a la vida. Mireu, ara amb esta DANA, llegir ens ha salvat. I allò que enaltim hui en este acte és el triomf de les lletres i la literatura.

Estos dies llegir ha salvat a molta gent de la soledat; els llibres s’han convertit en l’última frontera contra la fragilitat i la vulnerabilitat. I, ara, honorem estos Premis Literaris amb l’orgull per projectar el millor de nosaltres més enllà de les nostres fronteres, el millor dels nostres valors com a ciutat exemplar que escriu una nova pàgina de solidaritat. No oblidem que molts sectors i col·lectius de la nostra ciutat s’han mobilitzat per ajudar, per estar al costat dels qui ens necessiten, com ara les llibreries gandianes que el passat 11 de novembre –en el seu dia, el Dia de les Llibreries–, van donar el 5% de les compres als afectats per la DANA. Amb els prestigiosos Premis Literaris Ciutat de Gandia –que són, sens dubte, el millor tribut que podem retre a les víctimes– també projectem el millor del nostre futur.

Com el diu el poeta Luis García Montero, “hoy es ayer para decir mañana”. Ara és demà. I el futur és ara. Perquè el futur no s’imposa. El futur no és l’estació a la qual anem, o a la que altres ens conduïxen.

El futur és la via de consens que fem entre tots. Eixa és l’esperança que ara més necessitem, el futur, sabent allò que desconeixia Pere el Cerimoniós: que de la desolació a l’esplendor hi ha un curt viatge si tots –junts i forts–, hi contribuïm amb esforç, unió i confiança.

Moltes gràcies, i avant.