Article publicat en el diari Levante-EMV, el divendres 11 d'abril de 2025.

M’havien demanat que entrevistara una figura de les lletres valencianes que em parlara del panorama literari valencià, de l’ofici de l’escriptor. Jo estudiava Periodisme, i coneixia Àngels de moltes de les seues facetes públiques, i de la que, d’entre totes, en resultava incansable: la de militant de la vida, en plenitud i sense renúncies. O creia que la coneixia. Perquè, en obrir-me sa casa i oferir-me un cafè, vaig poder abastar totes les paraules amb què era capaç de filar el seu compromís militant amb la vida, la seua vocació de narradora i fins i tot la seua faceta cívica, i el seu pas per la política. I en totes, amb el traç exacte de la paraula. De les paraules, amb què va exercir de narradora impecable i de militant dels afectes, de la cultura o del feminisme. Vaig entrevistar-la al llarg de quasi un matí, i guarde les respostes, i la infinitud inabastable de la conversa, com qui pentina la llum oberta de la vida i creu en una dona de paraula i de paraules. La paraula, sempre.

Àngels era generosa obrint sa casa, parant el cafè, detenint el temps de la conversa i, a la fi, també en les seues facetes diverses, en totes les empreses de la vida i en les empremtes que deixà en la seua ciutat i des dels seus afectes. I la generositat inclou una taula parada, una llum oberta i la calidesa de la mirada i del somriure. Ella les conservava intactes, com els somnis. I des del seu compromís militant amb la vida, i amb les causes que la mereixen, deixa hui renglons buits i la convicció que, tot i que alguna cosa es mor amb la mort, les paraules no marceixen i la memòria transcendeix qualsevol dels buits que marxar imposa a la vida. Per això, amb la mateixa llum inabastable de la seua mirada o de la seua prosa, totes les escenes quotidianes i tots els miralls de les múltiples facetes de la seua vida, per quotidians o intranscendents que pogueren semblar, estaven a les seues novel·les i a les narracions que era capaç d’escriure des que la literatura l’atrapà en el bell deler de contar la vida. La prosa d’Àngels Moreno és una de les millors de les lletres valencianes, no solament per la pulcritud –de la que, supose, podran parlar-ne els experts i els estudiosos—sinó perquè conservava intacta la mirada precisa dels somnis: la que és capaç d’unir els afectes amb la rutina, la quotidianitat amb el màgic miracle de l’encís. Si viure és tenir a mà un nou començament, i que cada encís semble el primer miracle de l’esperança, la literatura renovava en ella totes les paraules que li servien per a la vida. I per això no n’era prou, amb escriure, i es va comprometre amb el feminisme, amb les lletres, amb la seua ciutat –va estar una magnífica regidora de Cultura, Festes i Esports, sota l’alcaldia de Pepa Frau--. I amb la família, clar.

Els afectes, el record i la memòria, en l’encís del que sempre està per vindre i guarden les paraules i la literatura. Guarde amb molt d’afecte l’entrevista que em va dedicar a sa casa i les respostes. També la ‘Cita a la matinada’, que em va signar en acabar el cafè. Conserven tota la nostàlgia de futur. I són una llum ben certa, i indiscutible, en estos temps de foscor i de desencís. Perquè els passos dels qui obriren camí són tan necessaris com el record de la seua llum. I perquè les paraules, com els bons exemples, mai no moren, sobretot si serviren per enlluernar els noms dels qui vingueren després.

Gràcies, Àngels, per les teues paraules, pel teu afecte, i per la teua mirada i forma de comprometre’t amb les coses que pagaven la pena. Si, com en el vers de Machado, tota la vida és ara, en el teu llegat hi ha molts renglons que escriuran un futur inabastable. Com la teua llum i la teua paraula.