¨ Intervenció al Plenari de l’Ajuntament de Gandia el 21 de setembre de 2020.
Gràcies, Sra. Alcaldessa.
Amb la dació de compte de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que ja va passar per la Comissió del Plenari de Govern Interior, i també de l’informe jurídic, donem compliment i acatament als seus preceptes, i obrim un camí, que mai havíem d’haver deixat de transitar, de tornada cap a casa. Cap a la Mancomunitat de Municipis de la Safor.
Ja sabem, i són reiteratius, els arguments jurídics, que els hi ha, a l’enorme despropòsit que va ser l’eixida, i la seua aprovació en el Plenari d’este Ajuntament, amb la majoria absoluta de l’aleshores govern del Partit Popular de la ciutat. En solitari. Amb el posicionament contrari d’este grup municipal, que ja va advertir en aquell moment, quan érem oposició i quan arribàrem al Govern, que era una decisió no ajustada a la legalitat, presa amb el tarannà dictatorial amb què governaren, i elevada a les maneres amb què ens acostumaren: macarrisme polític, cap visió de diàleg i arbitrària presa de decisions, amb la seua obliqua i moltes vegades intransitada relació amb la legalitat.
La història ja la coneixen: no cooperem, ni tampoc paguem, i els municipis de la comarca no solament fan cas relatiu a la decisió del Plenari de Gandia, que és il·legal, sinó que inicien un procediment per excloure a la ciutat com a membre de ple dret de l’organisme que, amb la seua capitalitat, havia de liderar. No és que solament emprenguérem eixe camí sense diàleg ni alternatives, raonaments, justificacions o propòsits, per molt que els partits de l’oposició no els compartírem; és que férem la batalla com fèiem la tasca: impunement, sense cap propòsit d’enteniment amb els municipis de la comarca.
Però no solament va estar una decisió no dialogada, arbitrària o mancada dels elementals principis de la gestió pública i de la política. És que, a més, era una decisió il·legal. Al marge de la llei va esdevenir també gran part de la legislatura que van presidir vostès com a regidors del Partit Popular. I ara ens ho ha reconegut el tribunal. Així que no solament hi ha un acatament per convicció, sinó per compliment bàsic de la legislació que, en estos temps on solen argumentar contra l’antipolítica o el populisme, varen transigir sense impediment: l’impúdic incompliment de la llei en la presa de decisions. Perquè alhora que ens n’anàrem ràpid, i que ens n’anàrem sense pagar, ho férem incomplint les lleis que nosaltres mateixos ens havíem donat –en concret la Llei 8/2010, de Mancomunitats, de la Comunitat Valenciana–. Si nosaltres mateixos no respectem els procediments de les nostres lleis elementals, si no ens tenim a nosaltres mateixos el respecte que les nostres institucions mereixen, com anàvem a saber respectar a la resta de municipis dels que som capitalitat, mirall i porta sempre oberta?
L’acatament de la sentència suposa no solament l’entrada, o la reincorporació, de la ciutat a l’organisme. Suposa, de fons, l’acceptació del nostre propi respecte, del respecte i l’orgull que sentim cap a la comarca que ens abraça i ens integra, i el nostre desig i la nostra vocació, per coherència amb el relat de la nostra història i amb el tarannà amb què exercim la nostra condició de gandianes i gandians, de liderar els municipis de la nostra comarca i de les Comarques Centrals valencianes. Hem de considerar-nos, honorar les institucions a les que representem, tenir-nos el respecte que mereixen, i que mereixen els nostres ciutadans, per poder respectar també als pobles als qui abandonàrem en l’ajuda mútua que és la prestació de serveis, el fet de mancomunar polítiques i esforços, entre nosaltres i la resta.
Tornem perquè, en virtut dels seus acords, i en el sentit més pulcre i més ampli de la justícia, mai hem deixat de ser membres. Però tornem perquè ja no adeutem els nostres veïns els 800.000 € als que vàrem haver de fer front com a Govern municipal al llarg de quasi tota la passada legislatura, i tornem perquè compartim, més que mai, la vocació de comarcalitat i d’eixamplar serveis que suposa el mer fet de compartir-los.
La Mancomunitat no és la institució paralitzant, mastodòntica, elefantiàsica, que varen fer creure. Mancomunar serveis no és apostar per la duplicitat, sinó creure en l’eficiència de compartir el que no es té i es necessita. O acàs hem demanat retorn per la prestació dels serveis que ens dóna la capitalitat, i que amb molt, multipliquen el que Gandia destina en la seua inversió? Hem demanat que no s’atenga en la nostra Universitat Popular, les nostres Biblioteques, o la resta dels serveis públics, usuaris amb empadronament d’altres comarques? Hem demanat donar l’esquena als nostres pobles, creure en les fronteres, totes inútils, alçar murs, com el del Trinquet, mirar-nos segons la procedència? Comarca és mancomunar, però també apostar per exercir la convicció de la capitalitat des del lideratge d’obrir cada dia, irreprotxablement, els serveis que ens fan mirall de la resta de les nostres localitats veïnes. Sols això ja mereix el retorn de la prestació de la ciutat, com a entitat membre, i l’acord per a la gestió d’uns serveis compartits entenent que amb la simbiosi tots tenim alguna cosa de tots, i que potser algun dia necessitem el que ara no sabem que ens manca.
Amb eixa convicció tan profunda, capaç de transcendir els arguments jurídics, clars també, i per què no, amb eixe orgull, hui els diem als pobles i ciutats veïnes que també tornarem a estar, formalment amb ells, com tantes altres vegades en la nostra història compartida, perquè ara també la sort d’un serà la sort de tots. Perquè, especialment ara, quan es necessite fer polítiques d’ocupació, entendrem que un model productiu ha de transcendir les limitacions mentals d’un terme; o que quan cal donar oportunitats a una família, vies d’eixida a una empresa o negoci, prosperitat a un projecte, o estudis a un ciutadà, ho farem sabent que la Mancomunitat presta millor el que sap prestar unida, trascendint termes, i per això més forta. I que tornem a casa, perquè mai ens n’havíem anat.