L’aire absent
Després de L’Univers sense precipici, el primer llibre que vaig publicar, vaig estrenar una sèrie de quaderns amb un seguit de poemes, tant en valencià com en castellà. Escric del que visc, encara: eixa nova etapa, després del desamor, en trànsit cap a algun lloc que desconeixem, va estar intensa per la seua creativitat. Van nàixer alguns poemaris que són projectes en curs, d’altres que serviren com a germen i arrel de projectes nous i, en definitiva, saó amb material, moments i encís suficients per engegar un nou projecte. La cridada del director literari d’Onada Edicions, per preguntar-me si tenia alguna cosa apta per poder ser publicada, va coincidir amb el moment d’embranzida i creatividad, superada ja la fase de trànsit i amb nous somnis i anhels al cap. Ajustat a les necessitats de l’editorial, el nou projecte per encàrrec respon a les arrels de projectes anteriors i també a poemes nous creats per a l’ocasió. Tots ells formen El dilluns per als dubtes.
El llibre conté dos orígens principals: el primer, que correspon a la primera part, de Calor forastera: una selecció de versos d’un poemari previ i que parla d’un estiu a la ciutat després de la tronada de sentiments del desamor, una recuperació i el despertar de sentiments nous. L’altra, els poemes composats per a l’edició del poemari en rebre l’oferiment de l’editorial: un prozac per als dies de depressió, un combat contra el temps gris i els sentiments descafeïnats.
L’aire absent és un analgèsic contra els interrogants, o contra les persones que intenten sobreviure amb més dubtes que certeses. Assumint que la vida està feta de meravelloses contradiccions i que no és altra cosa que hostatge de l’atzar i les circumstàncies, la col·lecció de poemes es converteix en un dilluns per als dubtes, un analgèsic per als moments feliços, una foto de postal per a un amor en directe o una carta de nostàlgia d’una vivència per caducar. Assumint que viure és esperar, i que en l’esperança sols pot haver nostàlgia del futur, són necessaris els dilluns per construir noves certeses, o els dubtes per fer de les ombres la llum amb què caminar. Un discurs difícil que ací s’ha composat d’una elegia feta de versos que canten contra l’argument oficial gris i el temps de desesperança on sembla que res té solucions ni certeses. Un al·legat per a la felicitat en les xicotetes coses i de la nostàlgia del futur també en l’amor.
L’univers sense precipici
L’univers sense precipici és un poema que parla d’adéus i de benvingudes, de les coincidències, les paradoxes o l’atzar de la vida, i fins i tot també de territoris comuns, com l’amor. O el desamor. Fet i fet, el poemari té dues parts ben diferenciades que corresponen també a dues etapes ben diferents, i malgrat tot pròximes, en la meua vida. La primera, i que dóna títol al llibre, L’univers sense precipici, que vaig començar a escriure a les acaballes de l’estiu de 2012. La història evoluciona i el temps, els dubtes i la por em van fer guardar l’original a un calaix, a una d’eixes llibretes on escric tot el que em passa.
Però un dels desamors més terribles que mai he patit, tan boig com l’amor del que procedia, em van dur a una etapa de tristesa, silencis i oblit. De soledat, si es vol, plena de pena. O escrivia o em moria de pena. I vaig aprofitar uns poemes que ja parlaven d’ell, dels seus dubtes, de la por a la por, i que es deien De sobte la frontera, per completar-los i narrar el que em passava. A tots ens han deixat, i contar-ho (escriure-ho, més bé) em va servir. Eixa és la segona part del llibre, que ja parla de l’amor de la primera en pretèrit.
D’ahí va nàixer este poemari, que per un d’eixos colps d’atzar amb què també estan fets estos versos, vaig enviar a l’Editorial Germania. M’havia presentat a molts concursos i a molts premis, però era el primer original que enviava a una editorial, i en valencià. Me l’acceptaren, el rematàrem, corregírem alguns aspectes i el deixàrem llest per publicar. Ara ja és també el primer poemari que publique, i el primer llibre que em publiquen en solitari. Una de les poques bones notícies en un temps on no em van passar massa bones coses.
Estic agraït a l’Editorial Germania (Alzira) per haver cregut que uns versos tan egoistes, tan íntims, tan meus, però tan plens de llocs comuns, poden ser ja de tots. I molt agraït als qui m’han encoratjat, als qui han fet còmplices les paraules i ara ja són lectors. Este desamor, esta soledat i estos silencis, fets de dubtes i renúncies, són ja de molts més.
L’univers sense precipici és un poema que parla d’adéus i de benvingudes, de les coincidències, les paradoxes o l’atzar de la vida, i fins i tot també de territoris comuns, com l’amor. O el desamor. Fet i fet, el poemari té dues parts ben diferenciades que corresponen també a dues etapes ben diferents, i malgrat tot pròximes, en la meua vida. La primera, L’univers sense precipici. La història evoluciona i el temps, els dubtes i la por d’una relació acabada em van fer guardar l’original a un calaix, a una d’eixes llibretes on escric tot el que em passa. La segona, d’uns poemes que ja parlaven d’ell, dels seus dubtes, de la por a la por, i que es deien De sobte la frontera, amb què vaig completar una etapa de neguit. Totes dues es rematen amb una tercera, plena d’amargues certeses. Tots eixos territoris comuns del desamor, el patiment, les relacions acabades o el sentir-te abandonat. Camins per on hem transitat i que es recullen en una experiència personal apta per ser compartida. Plena de sentiments i d’escenes quotidianes.
Pots trobar una selecció dels meus poemes favorits, de manera gratuïta, ací
La opinión en la radio
La opinión en la radio es una recopilació de columnes d’opinió en la ràdio. Autors: Agustina Pérez, Alberto Moncada, Eladi Mainar, Jeroni Banyuls, Jose Manuel Prieto, Jose Miguel Borja, Maria Josep Escrivà, Pasqual Molina. Pròleg a càrrec de Fermí Romaguera, membre del Consell d’Administració de Grup Ràdio Gandia.
“Diversos i molt significats han estat, i encara ho són els esdeveniments que han contribuït al 75é Aniversari de Ràdio Gandia. Un entre tants és el llibre que, estimat oient alhora que lector, pots gaudir entre les teues mans”. “En aquesta ocasió, es tracta d’un recull d’opinions, de textos i d’articles que s’han emès en aquest veterà mitjà de comunicació, escrits per col·laboradors i col·laboradores. Tots ells, des d’una òptica plural, han contribuït a reflectir la diversitat social més heterogènia (…)”. “Puc afirmar que sovint no m’han deixat indiferent (…)”. “Els col·laboradors de Ràdio Gandia han tingut l’honestedat i la valentia d’exposar les seues opinions amb periodicitat. Mostren la seua satisfacció i orgull per haver dit allò en aquell moment: eixa ha estat la seua llibertat, el seu moment de glòria a les ones radiofòniques (…)”.
Puedes escuchar el archivo sonoro de columnas de opinión, luego publicadas en el libro, aquí.