Pàgines: 147. ISBN: 978-84-15660-89-7. Edita: Editorial Germania, Alzira (2013). Col·lecció: Mil poetes i un país. Preu: 15€.
L’univers sense precipici és un poema que parla d’adéus i de benvingudes, de les coincidències, les paradoxes o l’atzar de la vida, i fins i tot també de territoris comuns, com l’amor. O el desamor. Fet i fet, el poemari té dues parts ben diferenciades que corresponen també a dues etapes ben diferents, i malgrat tot pròximes, en la meua vida. La primera, i que dóna títol al llibre, L’univers sense precipici, que vaig començar a escriure a les acaballes de l’estiu de 2012. La història evoluciona i el temps, els dubtes i la por em van fer guardar l’original a un calaix, a una d’eixes llibretes on escric tot el que em passa.
Però un dels desamors més terribles que mai he patit, tan boig com l’amor del que procedia, em van dur a una etapa de tristesa, silencis i oblit. De soledat, si es vol, plena de pena. O escrivia o em moria de pena. I vaig aprofitar uns poemes que ja parlaven d’ell, dels seus dubtes, de la por a la por, i que es deien De sobte la frontera, per completar-los i narrar el que em passava. A tots ens han deixat, i contar-ho (escriure-ho, més bé) em va servir. Eixa és la segona part del llibre, que ja parla de l’amor de la primera en pretèrit.
D’ahí va nàixer este poemari, que per un d’eixos colps d’atzar amb què també estan fets estos versos, vaig enviar a l’Editorial Germania. M’havia presentat a molts concursos i a molts premis, però era el primer original que enviava a una editorial, i en valencià. Me l’acceptaren, el rematàrem, corregírem alguns aspectes i el deixàrem llest per publicar. Ara ja és també el primer poemari que publique, i el primer llibre que em publiquen en solitari. Una de les poques bones notícies en un temps on no em van passar massa bones coses.
Estic agraït a l’Editorial Germania (Alzira) per haver cregut que uns versos tan egoistes, tan íntims, tan meus, però tan plens de llocs comuns, poden ser ja de tots. I molt agraït als qui m’han encoratjat, als qui han fet còmplices les paraules i ara ja són lectors. Este desamor, esta soledat i estos silencis, fets de dubtes i renúncies, són ja de molts més.
L’univers sense precipici és un poema que parla d’adéus i de benvingudes, de les coincidències, les paradoxes o l’atzar de la vida, i fins i tot també de territoris comuns, com l’amor. O el desamor. Fet i fet, el poemari té dues parts ben diferenciades que corresponen també a dues etapes ben diferents, i malgrat tot pròximes, en la meua vida. La primera, L’univers sense precipici. La història evoluciona i el temps, els dubtes i la por d’una relació acabada em van fer guardar l’original a un calaix, a una d’eixes llibretes on escric tot el que em passa. La segona, d’uns poemes que ja parlaven d’ell, dels seus dubtes, de la por a la por, i que es deien De sobte la frontera, amb què vaig completar una etapa de neguit. Totes dues es rematen amb una tercera, plena d’amargues certeses. Tots eixos territoris comuns del desamor, el patiment, les relacions acabades o el sentir-te abandonat. Camins per on hem transitat i que es recullen en una experiència personal apta per ser compartida. Plena de sentiments i d’escenes quotidianes.
Pots trobar una selecció dels meus poemes favorits, de manera gratuïta, ací
[ssba]